1.L'origen del mite de la fanny
L'expressió ser fanny es remuntaria al mitjan del segle XIX, al Sud-est de França. Diverses versions coexisteixen: la més estesa explica que una noia anomenada Fanny, a Lió o a Marsella, hauria acceptat de consolar els perdedors d'un resultat vergonyós oferint-los un bes a la galta — que s'hauria anat desplaçant progressivament cap a una altra part del cos, abans de transformar-se en un ritual simbòlic.
Durant els anys 1880, les primeres pintures de la Fanny apareixen als cafès i les tavernes del Migdia: un darrere femení pintat sobre fusta, penjat ben visible per recordar als perdedors la seva sort. Al segle XX, la tradició s'estengué a tots els boulodromes de França, es convertí en una institució convivial, sense abandonar mai el camp del folklore.
2.El que diu (i no diu) el reglament FFPJP
Primera constatació factual: el reglament oficial FFPJP-CMSB no esmenta enlloc la fanny. Cap article, cap annex, cap comentari federal no obliga un equip que perd 13 a 0 a besar res. No és ni una regla de joc, ni una sanció, ni una obligació contractual.
La FFPJP, d'acord amb la seva missió esportiva, codifica únicament les regles tècniques i disciplinàries del joc: regles del cercle, del cochonnet, de les boles, del recompte, del temps, de les sancions esportives. La tradició de la fanny pertany a un dret consuetudinari de club — és a dir, que existeix perquè els jugadors la perpétuen, no pas perquè estigui escrita en algun lloc.
El reglament oficial FFPJP-CMSB compta prop de 40 articles que codifiquen el conjunt del joc de petanca. Cap d'ells no esmenta la fanny. És una particularitat notable: pocs esports han conservat una tradició tan viva tot restant completament fora del camp reglamentari.
3.Per què la fanny ha continuat sent una tradició de club
La tradició de la fanny sobreviu per una raó simple: compleix una funció social que el reglament sol no pot complir. Desdramatitza la derrota, transforma la humiliació en un ritual compartit, i aglutina el grup al voltant d'un moment còmic. Cap àrbitre no sanciona el perdedor: és el perdedor mateix qui accepta el joc col·lectiu.
Codificar la fanny al reglament seria probablement una mala idea. Això la convertira en una obligació, mentre que la seva força resideix justament en el seu caràcter voluntari. Una tradició imposada perd el seu encant i es converteix en una feina pesada.
4.Taula resum: tradició vs reglament
Aquí teniu un comparatiu clar entre allò que pertany a la tradició pura i allò que pertany al reglament oficial:
| Element | Tradició de club | Reglament FFPJP |
|---|---|---|
| Resultat 13 a 0 = fanny | Sí | No esmentat |
| Obligació de besar la fanny | Sí (folklore) | Cap obligació |
| Sanció en cas de refús | Burles amistoses | Cap |
| Ronda dels perdedors | Sí (variant) | No codificat |
| Resultat 13 = victòria oficial | Sí | Sí (article 21) |
| Inscripció a la taula | Si el club ho exigeix | No requerit |
5.La fanny en concurs oficial: què passa de veritat?
En concurs oficial FFPJP, el resultat 13 a 0 és registrat normalment a la fulla de partit. L'estatus de fanny no té cap incidència sobre les classificacions, ni sobre els punts federals, ni sobre la qualificació per a la ronda següent. És matemàticament idèntic a un 13-1, 13-5 o 13-12 — només compta la victòria.
El ritual simbòlic se celebra, quan té lloc, després del final de la partida, al marge del concurs. Cap àrbitre no hi ha d'intervenir. Si una fanny disposa d'un trofeu simbòlic al boulodrome (pintura, estatuet), és lliure d'ostentar-lo o no — sense cap valor oficial.
6.Es pot refusar de besar la fanny?
Sí, totalment. Cap regla, cap sanció, cap obligació. Rebutjar el ritual no fa córrer cap risc esportiu o disciplinari. L'única conseqüència serà social : els jugadors habituats al ritual podran burlar-se suaument, el club podrà inscriure el vostre nom en un quadre les fannys que han fugit. Res més.
Cada cop més clubs modernitzen o abandonen la tradició per respectar la sensibilitat de tots els jugadors. Alguns la substitueixen per altres gestos (un petó a l'estatueta de Saint-Boules, una ronda pagada, un gest burlesc). El reglament no imposa res — cadascú fa segons els usos del lloc.
7.Variants regionals del ritual
La fanny pren formes diferents segons les regions:
- Provença i Costa Blava : pintura clàssica sobre fusta, petó simbòlic, de vegades ronda convidada.
- Sud-oest : tradició de la pitchoune fanny, més humorística, amb disfressa de vegades.
- Auvergne-Rhône-Alpes : estatueta en ceràmica, gest més discret, ronda sistemàtica.
- Bretanya i Nord : versió sovint simplificada, simple pena humorística sense pintura.
- Concursos nacionals i internacionals : tradició sovint abandonada per qüestió de neutralitat cultural.
La fanny, és del folklore, no del reglament. Si us feu una fanny al vostre club, feu el joc amb somriure: crea records i agermana el grup. Si la tradició us posa incòmodes, refuseu educadament — cap àrbitre no us considerarà equivocat. L'esperit de la petanca, abans de tot, és el plaer compartit, no l'obligació.
Per anar més lluny sobre les particularitats del reglament, consulteu també el nostre article sobre els casos límit boles fora del terreny i el nostre dossier regles poc conegudes. Els nostres eines gratuïtes completen l'aprenentatge del reglament.
Mantenir la convivència d’un club és també poder finançar la seva vida associativa. Aquesta guia mostra com trobar patrocinadors locals, organitzar concursos rendibles i preservar les tradicions del club (com la fanny) al llarg del temps.
Descobrir la guia